Palestina. La existencia negada

Pero un alto el fuego, por breve que sea, siempre salva vidas y, al menos durante un tiempo, las bombas dejaron de caer sobre Gaza, llegaban camiones con alimentos, agua, medicinas, combustible… Y entonces, las televisiones del mundo mostraron una imagen sorprendente: una interminable fila de gente, con el mar a un lado y un paisaje devastado por los bombardeos al otro, caminando por la carretera de la costa hacia el norte, hacia sus casas que ya no existían, hacia los lugares de su infancia, hacia el reencuentro con la familia, los amigos, los vecinos de los que habían quedado separados. La imagen de la resistencia palestina es esa inmensa cola de gente volviendo a casa. El poderoso vínculo de un pueblo con su tierra. Su inquebrantable voluntad de existir…

Aprofitem la sortida del llibre Palestina La existencia negada per fer unes preguntes a Inmaculada Jiménez, l’editora.

Si repassem el catàleg d’Edicions de l’Orient i el Mediterrani veiem que el volum de llibres publicats amb Palestina de rerefons és impressionant. Com ha estat així?
El nostre interès per la causa palestina es remunta a l’inici de la nostra editorial, hem publicat títols que van des de l’assaig, a la literatura de ficció, novel·la, relat, poesía, fotografía o cuina. El nostre objectiu: donar veu i lluitar contra l’oblit d’aquest poble.
El nostre compromís ha estat personal i professional i no abandonarem aquest camí mentre Palestina ens necessiti.

Últimament, han proliferat les publicacions entorn d’aquest conflicte. Què aporta Palestina l’existència negada i a qui pot interessar?
Teresa Aranguren ha escrit una síntesi precisa que permet entendre l’actual genocidi des de la gestació en el segle XIX del moviment sionista en el centre d’Europa fins als nostres dies.
Pot interessar tant als qui desconeguin la història més recent, com als qui desitgin anar més enllà dels relats oficialistes destinats a minimitzar o a justificar la barbàrie que s’està estenent.

Acabeu de presentar aquest nou llibre en la Fira de Madrid, a casa Àrab i en diverses llibreries. Com ha anat l’acolliment?
Us heu trobat amb escèptics o amb els qui justificaran el que està passat a Gaza?
L’acolliment ens ha deixat sorpresos, el llibre s’ha esgotat cada vegada que Teresa acudia a signar a la Fira del Llibre i també en l’acte de presentació. No ens hem trobat amb negacionistes del genocidi; al contrari, en general es tracta de persones escandalitzades pel que està succeint i que desitgen estar millor informades.

Us podrem veure per Catalunya?
Tant de bo tinguem un respir per a tornar a Catalunya! Però, si no és abans, ens tornarem a veure en la Fira del Llibre Neus Català.

A continuació, adjuntem els primers paràgrafs del llibre.

Als més de dos-cents periodistes palestins, testimonis de la barbàrie, assassinats per l’exèrcit israelià a Gaza. Al seu heroic esforç per explicar el que passa. Abril de 2025.

Més enllà del relat bíblic

Abans de ser un problema, un conflicte o el revers tràgic de l’Estat d’Israel, Palestina va ser simplement Palestina, cosa que és una obvietat, però una obvietat silenciada, i no pas per casualitat.

A començaments del segle XX, i sense que els habitants de la zona tinguessin coneixement que les seves vides i el seu destí col·lectiu havien adquirit un caràcter problemàtic, Palestina es va convertir en “The Palestinian Question”, el terme que els anglesos van encunyar per donar una cobertura burocràtica i asèptica al projecte sionista que havia començat a gestar-se a Europa a finals del segle XIX. Aquest projecte no només dissenyava un futur insospitat per a la població àrab de Palestina, sinó que també en desdibuixava el passat fins a convertir-lo en un mer pròleg de l’Estat jueu.

La reivindicació bíblica —que, tot i que els fundadors del sionisme eren laics, va estar sempre present en el seu discurs— establia, obviant la història real de Palestina, una imaginària línia de continuïtat entre els temps bíblics i l’actual Estat d’Israel. Així doncs, el passat d’aquesta regió del Pròxim Orient, del qual queden abundants testimonis des de temps prehistòrics, ha estat reduït als relats bíblics, la Història Sagrada que s’ensenyava a les classes de religió del vell batxillerat i que, si bé és sagrada per a molts, de cap manera és la Història de Palestina. De fet, dista molt de ser història, tret que incloguem dins d’aquesta categoria tota la varietat de narracions mitològiques: babilòniques, gregues, hindús, asteques i tantes altres històries sagrades amb les quals els éssers humans han volgut vincular la seva existència efímera i atzarosa amb un origen transcendent i sobrenatural.

Un dels factors que sens dubte va facilitar aquesta substitució de la Història de Palestina per la Història Sagrada és el fet que els mites bíblics són també “els nostres”, els d’Occident cristià. Al capdavall, Yahveh, Abraham, Moisès, David són noms familiars en el món occidental, encara més en el de tradició luterana i, per extensió, en tot el món protestant anglosaxó. Amb tot, la Història de Palestina, captivada pel mite bíblic i oculta rere un vel teixit de silencis, oblits, mitges veritats o falsedats convenientment publicitades, ha quedat silenciada però no esborrada. Una de les condicions del passat és que ja s’ha complert i no es pot eliminar. Es pot falsejar, silenciar, ocultar, però no es pot esborrar el seu rastre dels llibres d’història, dels relats de viatges, dels documents, de les restes arqueològiques i, sobretot, de la memòria, que, si bé és caduca com els éssers humans, també es pot transmetre de pares a fills i als fills dels fills.

Així que dediquem una breu mirada a aquesta història:

Palestina ha estat el terme amb què al llarg dels segles s’ha designat un espai clarament delimitat des del punt de vista geogràfic, històric, cultural, sociològic, demogràfic, administratiu i polític. Entre el Mediterrani i el Jordà, entre les muntanyes al nord de Galilea i el desert del Nègueb al sud, el territori que en època de l’Imperi Romà es denominava Palestina es correspon amb el que al segle XVIII, i amb el mateix nom, formava part de la província siriana de l’Imperi Otomà. Terra de pas i cruïlla de civilitzacions, carregada de connotacions religioses i històriques tant per a Orient com per a Occident, Palestina, a més de tot això, era la terra on vivien els palestins.

Qui són els palestins?

El poble de Palestina forma part del context històric, lingüístic i cultural del que coneixem com el Creixent Fèrtil o, dit en termes més recents i eurocentristes, Pròxim Orient (pròxim a Europa); una regió d’Àsia situada entre els dos grans focus civilitzadors de l’antiguitat: el sumeri-babilònic de Mesopotàmia, l’actual Iraq, als deltes dels rius Tigris i Eufrates, i l’Egipte dels faraons al delta del Nil. El bagatge històric i cultural del qual també els europeus som hereus es va començar a forjar fa mil·lennis al punt de confluència d’aquestes dues grans civilitzacions del món antic.

Els palestins són descendents dels pobles que des de temps prehistòrics es van establir a la zona més occidental del Creixent Fèrtil i dels que hi anaren arribant al llarg dels segles com a migracions o acompanyant exèrcits de conquesta: cananeus, jebuseus, gabaonites, amorreus i altres tribus semites seminòmades componen el primer substrat de població assentada a la regió cap al segle XX aC; vuit segles després, al segle XII aC, hi arribaren, uns des del desert i altres des del mar, les tribus israelites i els filisteus, que donen nom a la regió: Falastín–Palestina. Aleshores, les poblacions de la zona ja havien desenvolupat una forma de vida urbana amb una estructura política basada en ciutats estat, que podríem considerar avançada des del punt de vista civilitzador però dèbil militarment.

La conquesta de la Terra de Canaan per part de les tribus israelites s’emmarca dins la vella lluita entre els nòmades del desert i les cultures sedentàries més desenvolupades però mancades de l’empenta vital dels pobles del desert. Les ciutats cananees van anar caient una a una davant l’ímpetu dels conqueridors. Però la derrota, com sovint passa a la història, no fou total: els valors dels vençuts impregnaren la vida dels vencedors. Els relats bíblics reflecteixen bé aquesta contradicció: la imposició de la nova fe, el culte a Jahvè, senyal d’identitat de les tribus israelites, mai no es completa del tot; el vedell d’or, que una vegada i una altra apareix com a amenaça de contaminació davant els esforços purificadors —avui en diríem fonamentalistes— dels levites, els sacerdots de Jahvè, expressa la lluita permanent entre els valors primitius i austers d’un poble del desert i els d’una societat urbanitzada, més refinada i, per això mateix, més decadent.

Jerusalem, que esdevindrà símbol místic per excel·lència de la tradició jueva, era la ciutat dels jebuseus i ja s’anomenava així quan el rei David, amb aguda visió política, la va convertir en capital del seu regne. Durant el regnat iniciat per David l’any 1050 aC, la pugna entre els valors i creences de la societat cananea i els conqueridors israelites es mantingué viva. El text bíblic atribueix al rei Salomó —que es va deixar seduir per la vella cultura del país, va restaurar antics llocs de culte als déus cananeus i es va casar amb dones estrangeres— el pecat que provocà el càstig de Jahvè i la descomposició del regne, que a la seva mort es va dividir en dos: Israel al nord i Judea al sud.

El regne d’Israel fou conquerit pels assiris el 721 aC, i el de Judea pels babilonis el 586 aC. Després arribaren perses, grecs, romans, bizantins… El confí més oriental del Mediterrani, l’entrada per la qual Orient es mostra a Occident, comparteix el destí de les terres que són alhora frontera i camí, escenari del pas d’exèrcits en campanyes d’expansió, invasions i conquestes que deixen la seva empremta al paisatge i a l’ànima dels qui hi habiten. Amb tot, les successives dominacions, fins i tot les més sagnants, mai no han suposat un “tornar a començar”; les restes de l’antic no només es troben als estrats de les excavacions arqueològiques, sinó que continuen vives en els usos, gestos, creences, tradicions… Aquesta persistència de l’antic al costat del nou és una de les característiques identitàries dels pobles de la regió.

L’any 637 de la nostra era, Palestina fou conquerida pels exèrcits àrabs musulmans (la precisió és rellevant, perquè a tota la zona del Pròxim Orient hi havia població àrab preislàmica). La seva arribada, com la dels conqueridors romans, no implicà una transformació demogràfica sinó cultural. La societat palestina, que en aquell moment era majoritàriament cristiana, esdevingué predominantment musulmana, tot i que continuaren existint comunitats cristianes i jueves. L’arameu, la llengua que parlava Jesús, es perdé en favor de l’àrab. La població, fos musulmana, cristiana o jueva, es va arabitzar de manera molt més profunda que, per exemple, a al-Àndalus, ja que conqueridors i conquerits pertanyien a tribus emparentades amb estructures socials i familiars molt similars.

El procés d’arabització de les poblacions del Pròxim Orient, com ho havia estat la romanització a Europa, començà amb una conquesta militar i s’assentà al llarg dels anys i segles a través de la llengua, la religió, el dret, l’administració, les modes artístiques, els costums, l’estructura familiar… Ni tan sols l’arribada dels conqueridors croats (1099–1187 dC) va transformar la identitat social i cultural de la població de Palestina; de fet, molts d’ells acabaren arabitzant-se, i avui encara és fàcil reconèixer en alguns pobles de Jordània, Palestina i Síria, on abunden els pèl-rojos de pell pigada, els descendents dels cavallers francs que arribaren com a croats per alliberar Terra Santa del domini dels infidels.

L’any 1187 de la nostra era, amb la reconquesta de Jerusalem per Saladí, l’aventura dels croats arribava al final. Encara que l’agonia fou lenta, i es mantingueren en alguns enclavaments com el port fortalesa de Sant Joan d’Acre durant gairebé un segle.

La invasió dels croats, que inicialment agafà desprevingudes les poblacions de la zona, és un dels episodis més traumàtics de la història de Palestina. Les descripcions dels rius de sang que baixaven pels carrers de Jerusalem quan les tropes de Godofred de Bouillon van conquerir la ciutat són als relats que estudien els infants àrabs i formen part del que podríem anomenar memòria col·lectiva de les societats àrabs, especialment del món àrab oriental, el Mashreq.

En contrast amb la crueltat dels cavallers croats, almenys de la gran majoria, s’aixeca la figura del soldà Saladí, que va entrar com a conqueridor a Jerusalem sense vessament de sang i protegí els llocs sants del cristianisme, com l’església del Sant Sepulcre, perquè, sota domini musulmà, continuessin essent sants i cristians. En els relats de l’època, no només islàmics sinó també cristians, la figura de Salah Ad-Din, o Saladí, es descriu sempre en termes positius: un heroi triomfador, però magnànim amb els vençuts, model de cavaller com els dels llibres de cavalleria; de fet, es creu que n’inspirà alguns. En l’imaginari àrab, entre el mite, la llegenda i la història, Saladí és el model de dirigent honest, carismàtic i alliberador que, sobretot en èpoques d’incertesa i derrota, es recorda i s’enyora.

A la mort de Saladí, el va succeir un període especialment convuls marcat pels últims intents dels croats de recuperar els seus dominis, les lluites intestines del sultanat ayyubí, el pas dels mongols i la presa de poder dels mamelucs d’Egipte, que va perdurar de 1260 a 1517, quan els turcs otomans van conquerir Palestina. A partir d’aquesta data, els territoris àrabs del Pròxim Orient, així com àmplies zones de l’Europa cristiana com els Balcans, van formar part de l’Imperi Otomà. Fins a la Primera Guerra Mundial.

Durant aquest llarg període de poder otomà, la població de Palestina no va veure alterats els seus costums, estatus religiós, llengua i identitat àrab. De fet, en contrast amb la convulsa història anterior, i especialment en els dos primers segles, XVI i XVII, de domini turc, tant la població de Palestina com la resta dels territoris àrabs sota el seu domini van viure un període d’estabilitat política i de cert desenvolupament social; es van construir vies de comunicació, ponts, aqüeductes i centenars d’edificis civils. La muralla de Jerusalem, que avui dia es manté pràcticament intacta, va ser obra del més famós dels sultans otomans, Solimà el Magnífic, que va governar de 1520 a 1566.

Tot i que els alts funcionaris de l’administració de l’imperi eren turcs, la resta de càrrecs de nivell mitjà i sobretot de l’àmbit regional es reclutaven entre les elits locals; molts dels «notables» palestins, no només musulmans, sinó també cristians i jueus, van ocupar càrrecs de governadors, jutges o recaptadors d’impostos per a un imperi que es definia com a multiètnic, multilingüe i multiconfessional. Tanmateix, aquesta estructura econòmica semifeudal, amb la seva xarxa de vassallatges i lleialtats, va començar a esquerdar-se en el moment en què va entrar en contacte amb els florents mercats i el desplegament de l’economia capitalista a l’Europa occidental.

Fins a mitjans del segle XIX, gran part de la terra conreada a Palestina era comunal i existien mecanismes com el musha’a, sistema rotatori que atorgava per torns el cultiu d’una determinada parcel·la de terreny comú a cada una de les famílies del lloc, assegurant així la supervivència dels camperols més pobres. Però aquest sistema, que suposava un important factor de cohesió social a l’àrea rural, era un obstacle a la introducció del cultiu agrícola intensiu que els mercats globals reclamaven i a les aspiracions modernitzadores de l’últim sultà otomà. A la dècada de 1880, una sèrie de normes fiscals i mesures legislatives sobre la propietat de la terra van permetre a l’administració otomana requisar les terres dels propietaris àrabs que no podien pagar els abusius impostos o subministrar al sultà els efectius militars que sol·licitava. El declivi de l’Imperi, el seu agònic esforç modernitzador, es va traduir en un deteriorament de les condicions de vida dels seus súbdits i en l’aparició de moviments de protesta i rebel·lió. És en aquest clima de crisi i malestar creixent quan les aspiracions emancipadores de les poblacions àrabs sota domini turc prenen la forma de lluita nacional «panàraba» en la qual s’inscriu el moviment nacional palestí.

Però també en aquestes dates, dos fenòmens d’origen estrictament europeu van marcar el destí de tota la regió: un és el colonialisme; les dues grans potències colonials del moment, França i especialment Anglaterra, competeixen per ampliar les seves àrees d’influència i entren amb força en l’escena del Pròxim Orient; l’altre, el moviment sionista, fundat pel periodista vienès Theodor Herzl a la dècada dels 80 del segle XIX. En aquests anys el món encara es dividia en dos grans imperis, l’Austrohongarès i l’Otomà, tots dos a punt de desaparèixer molt aviat en el marc de la Gran Guerra que havia de sacsejar Europa i transformar el món. Per a la població de Palestina s’estava gestant un destí insospitat i dramàtic.

El conflicte de l’Orient Pròxim acabava de començar.

Artículo completo en realitat.

Aranguren: «Israel aplica ahora en Gaza una política de exterminio»

«Quien marca la pauta en el mundo árabe son las monarquías del Golfo, los grandes aliados de Occidente», asegura la periodista y escritora

María José Iglesias La Nueva España Oviedo19 JUN 2025

«La matanza de Hamas fue la excusa perfecta para que Israel aplique una especie de solución final en Gaza, con el objetivo de acabar de una vez por todas con la presencia del pueblo palestino en tierra palestina; Israel aplica en Gaza una campaña de exterminio». Así lo dijo ayer en el Club LA NUEVA ESPAÑA la periodista Teresa Aranguren, autora de «Palestina, la existencia negada», una de las grandes especialistas en Oriente Medio, a quien presentó el político y escritor Gaspar Llamazares, portavoz de IU en Oviedo.

«Quien marca la pauta en el mundo árabe son las monarquías del Golfo, los grandes aliados de Occidente. Es curioso ver cómo Arabia Saudí nunca ha tenido problemas con Estados Unidos», resaltó Aranguren, quien aseguró que Israel tiene derecho a la autodefensa, «pero no es sinónimo al derecho a la represalia, al ataque preventivo ni al castigo colectivo, el mismo que practicaban los nazis», recalcó la especialista. «Esa idea de Israel es un país pequeño rodeado de enemigos árabes es falsa. Israel nunca ha estado en peligro de extinción porque ha contado con el apoyo de las grandes potencias, primero de Inglaterra y ahora de Estados Unidos», remarcó Aranguren.

La escritora desmontó ideas como la de que Palestina es un desierto. «Eso es falso, en algunas zonas es muy similar a la costa del Mediterráneo con áreas semidesérticas y zonas de cultivo; ese bulo se asienta en nuestra mentalidad colonial», argumentó la conferenciante, que aseguró que en el conflicto confluyen el movimiento sionista nacido en Europa a finales del XIX, que plantea conseguir un territorio de mayoría judía, y el imperio Británico «que quería un enclave en el centro de Oriente Próximo». «El delirio es convertir una cola del hambre en un pelotón de fusilamiento , eso no cabe en la cabeza de nadie con un mínimo de humanidad», aseguró Llamazares. «Aranguren explica la realidad frente a la propaganda», indicó el político, que conoce de primera mano la situación de Palestina.

Artículo completo en La Nueva España

La periodista y escritora Teresa Aranguren, especialista en zonas de conflicto y con numerosos ensayos publicados sobre la cuestión palestina, publica un nuevo libro que pretende ofrecer una visión de conjunto hasta nuestros días.

Palestina, la existencia negada explica cuáles son las raíces del conflicto y desmonta mitos como el de «un pueblo sin tierra para una tierra sin pueblo», propagado por el movimiento sionista.

Artículo completo InfoLibre